Aquesta és la història de “noi coneix a noia”, però no la típica, no!, aquesta és especial. Tot va començar entre barracons, hores de gespa, partides de botifarra i algun que altre apunt de classe.
Ella La Remus, ell En Quico, la resta… tots nosaltres, agraïts que ens hagin deixat disfrutar de la seva història.
Diuen que un amic es aquell que tot i la distància se’n recorda dels moments importants que han viscut; l’Anna ens n’ha regalat un munt i a l’hora ens ha donat un quantes lliçons d’humanitat, bondat, força, coratge, inquietud i felicitat, i això és amb el que ens quedem.
Posats a recordar, aquí en tenim unes quantes:
Has endolcit la nostra vida amb els teus sucs, ens has fet cultivar la ment, projectant el món a través de la xarxa i teixint l’ànima amb milers de fils de colors.
Anna, el que més amagues és el que mostra més de tu, digue’m el teu secret i et diré per què ets tant especial… Ensenya’m el teu món per comprendre’t, per sentir-te, per estimar-te. Vull entrar dins el teu món groc, de vitalitat, d’il•lusió, d’esperança, de lluita, de somnis… i quedar-m’hi per sempre… amb el teu permís, em quedaré dins d’aquest món que has anat construïnt…
Gràcies per haver-me’l mostrat, per fer-me sentir part de tu, per tanta complicitat, per tanta lluita, per cada somriure….
Gràcies per fer-me veure el món amb tants colors.
Gràcies Anna per compartir amb mi un matí d’estiu ple de riatlles encomanadisses (aquell petit “guaipaut”), del que va sorgir un idioma especial i alegre tal com ets tu. Gràcies.
Si la cosa va de riure recordarem un 16 de gener: 29 regals, 1 tirita, unes ulleres de sol amb un sol vidre, un plàtan i una bola del món com a destí. S’ha de riure molt per perdre la visió d’un ull!!!
Si parlem de plena felicitat em quedo amb el millor 30 aniversari que ningú mai podria tenir, el regal més gran, que tu hi fóssis.
Tampoc oblidaré mai una de les teves abraçades: va ser en un xiringuito d’un poble perdut, Sant Miquel crec que es deia, una visita d’aquelles per guardar dins dels records.
No t’oblidaré mai Remus.
Anna, voldria parlar-te d’un tren, el tren pessigolla, des d’allà es veu el mar, en aquest vagó hem viscut moments dolços, hem rigut i hem compartit algunes tapes. Avui baixes d’aquest tren per agafar-ne un altre, i en aquest vagó et diem fins sempre. Junts continuarem disfrutant del blau del mar.
Un dia vaig llegir en un llibre que em va regalar l’Anna: “Organitza-li una festa de comiat a la teva cama, convida les persones que hi tinguin alguna cosa a veure i acomiada-la sense estar-te de res. Oi que et va ajudar tota una vida? Doncs ara que se’n va ajuda-la tu”.
L’Anna és la nostra cama.
Anna, t’estimem
La Colla Pessigolla
